El model de desenvolupament urbanístic que s’ha portat a terme al nostre país durant els últims anys, es fonamenta principalment, en la disgregació dels espais lliures en diverses peces, que es disposen de manera perifèrica a la perfecta ubicació dels aprofitaments immobiliaris. Aquest model habitualment ha discriminat l’entorn, tant de la ciutat, com del paisatge més proper, deixant de banda elements geogràfics i paisatgístics que existien prèviament en el lloc.
El procés de creixement urbà, comporta de forma quasi inevitable, la destrucció o alteració profunda del medi natural, provocant la substitució dels ecosistemes naturals per els ecosistemes artificials de la ciutat. El paisatge natural es transformat en un paisatge urbà de característiques totalment diferents, aquest deixa de ser analitzat en termes, botànics, geomorfològics, hidràulics, faunístics, etc. per convertir-se en objecte d’anàlisi, des de un altre punt de vista exclusivament arquitectònic. Com a conseqüència d’aquest processos, la ciutat es habitualment percebuda com la negació de la natura.
L’interés mostrat als últims anys per part del ciutadans d’aquests indrets (ciutats metropolitanes), pel contacte amb la natura, s’ha vist reflexat en els seus comportaments cada vegada més sensibles cap a temes ambientals, com la contaminació i la degradació dels espais naturals. Aquest fet ha portat a replantejar-ne, tant la seva importància, com els serveis que presten els espais verds i naturals a la societat, i en especial, la importància natural del riu i el seu ús com a espai lúdic i cultural, dins un entorn urbà.
Per tal de reconciliar les ciutats metropolitanes amb els seus rius, aquests han d’assolir un paper en l’estructura de la ciutat. Els rius metropolitans s’han de considerar com a espais, elements de reequilibri territorial i reserva, com a font de recursos mediambientals i paisatgístics. La rehabilitació dels cursos fluvials s’ha d’insertar dins d’un procés de planificació urbana. S’ha de revaloritzar al seu paper estructurant, però des de la perspectiva de la integració. Aquesta integració riu-ciutat ha de donar cabuda a la participació social.
Un riu no es solament un element natural, també és un referent social amb el que la ciutadania es pot identificar. Aquest fet es especialment evident al medi urbà. Un curs fluvial viu, no es simplement aquell que té una conservació acceptable, sinó que a més, està socialment identificat i usat. Per tant la rehabilitació dels cursos fluvials urbans ha de tenir un caràcter natural i social.
La relació gairebé inexistent, entre les societats i pràcticament la majoria dels rius metropolitans, es pot considerar com uns dels factors determinants de l’estat de marginalitat d’aquest espais naturals. Per tant, el restabliment d’aquesta relació és un factor essencial per a la seva recuperació.
La recuperació social del riu i la seva introducció en la percepció ambiental i natural dels habitants metropolitans, constitueix un objectiu estratègic en un bon nombre d’àrees metropolitanes del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada